La inspiració és la part de la ventilació que fa espai als pulmons per tal que hi entri aire ric en oxigen de l’exterior. És una part activa, que requereix activació muscular.
Hi ha un conjunt de músculs inspiradors que tenen com a funció l’ampliació de la caixa toràcica per a que hi entri l’aire. D’aquests n’hi ha que son primaris (participen en la respiració regular) i n’hi ha que són secundaris (s’activen puntualment).
El múscul inspirador primari per excel·lència és el diafragma, un múscul gros i potent que separa la caixa toràcica de la caixa abdominal. Està preparat per treballar sense descans.
Quan el diafragma es contrau, tiba del teixit pulmonar cap avall i empeny els òrgans abdominals, que es desplacen cap endavant. Per això, quan el diafragma es mou, hi ha moviment a la panxa.
La contracció del diafragma també provoca moviment a les costelles més baixes, fent que s’eixamplin cap enfora, cap els costats.
El moviment del diafragma, pot arribar a omplir fins a un 65% de la capacitat pulmonar. En funció de la demanda d’oxigen (depenent de si estem en repòs o fent alguna activitat) el seu moviment serà més petit o més gran.
Cal tenir en compte l’estreta relació que hi ha entre el diafragma i els diafragmes cervical i pelvià, que també es mouen amb la respiració (veure l’entrada “La ventilació”) i recordar que qualsevol restricció en el moviment d’algun d’aquests diafragmes, restringeix la respiració abdominal o diafragmàtica.
Els músculs secundaris es troben a la caixa toràcica i coll/crani i se n’encarreguem d’ajudar a que la respiració pugui adaptar-se a diferents circumstàncies. Són músculs que estan preparats per actuar de forma potent durant períodes curts de temps. Però si es manté la seva activitat en el temps, es cansen i es tensen. Cal tenir en compte que l’acció de la musculatura secundaria pot arribar a omplir aproximadament un 35% de la capacitat pulmonar.
És important que els rols dels inspiradors primaris i secundaris no s’inverteixin. Els músculs secundaris no han de ser els que duguin a terme el gruix del treball respiratori.
Aquesta inversió de rols passa quan el moviment del diafragma queda restringit i la seva acció no aporta suficient oxigen. Quan això succeeix es passa a tenir una respiració alta de forma regular, en la que l’oxigenació és mes pobra perquè no entra tant d’aire als pulmons i, per tant, es passa a respirar més de pressa.
Aquesta és la típica respiració quan es pateix estrès i és una respiració associada a un estat alterat del sistema nerviós. Cal tenir en compte també que quan es respira de forma regular amb la musculatura secundària, és habitual patir tensions musculars a la zona d’espatlles i zona cervical, perquè aquesta musculatura no està preparada per a treballar de forma continuada.
Cal també destacar que el múscul diafragma, te impacte en altres processos fisiològics i en diferents òrgans. En funció de la qualitat d’aquest moviment, els pot afavorir o els pot afectar negativament:
- Fa un massatge a les vísceres abdominals, millorant la irrigació i la seva funció.
- Fa un massatge al cor, afavorint el seu bombeig.
- Bombeig de la vena cava, afavorint el retorn sanguini de la part baixa del cos cap el cor.
- Moviment constant de les vèrtebres (especialment lumbars) afavorint la hidratació dels discs intervertebrals.
- Regulació del sistema nerviós, ja que la respiració diafragmàtica és relaxant.
La respiració complerta conscient és una bona tècnica per a activar tots els músculs inspiradors i, a més, t’ajuda a oxigenar-te.
El badall és una inspiració bucal profunda que es produeix de forma involuntària i que estimula el moviment dels tres diafragmes que participen al moviment respiratori. Si se’n presenta algun, fes-lo amb total plenitud perquè t’ajudarà a ampliar la mobilitat respiratòria d’una forma natural.
La inspiració ens aporta oxigen i, per tant, energia. A nivell subtil, quan fem la pràctica de ioga, podem enfocar-nos en el moment de la inspiració per sentir que ens dona la força i l’energia necessàries per a sostenir l’esforç que estem fent.
També podem enfocar-nos en la inspiració quan volem tenir sensació d’expansió, d’obertura o de créixer verticalment (per exemple quan fem un equilibri).
D’aquesta manera la inspiració es converteix en una bona aliada per a desenvolupar la fermesa i l’obertura a la pràctica.
Imatge de Victoria a Pixabay
